Les facetes del dissenyador

Les facetes del dissenyador

Les facetes del dissenyador

Molts dissenyadors s’han qüestionat com començar la seva carrera laboral o com reorientar en un determinat punt de la seva trajectòria, ja sigui per motivacions internes o externes, és a dir, per què els venia de gust o perquè es veien obligats a fer-ho. Aquesta situació passa per decidir els seus serveis oferts. Quins i quants són? Què és preferible, centrar-se en un i explotar-lo o oferir diversos i adaptar-se a la demanda? Hi ha professionals amb un únic rostre, n’hi ha amb diverses cares i altres amb un joc de màscares que ni ells mateixos saben quin aspecte tenen. Entrar en aquest mar de dubtes és d’allò més habitual i, en termes generals, dues són les estratègies que podem seguir per mantenir-nos a flotació en l’oceà empresarial.

Existeixen els anomenats especialistes, professionals experts i prestigiosos, que habitualment gaudeixen d’un major reconeixement, i no només sectorial, sinó popular i mediàtic. Amb un menor volum d’encàrrecs, aquests estan molt millor retribuïts econòmicament i posseeixen cert glamour, solen tenir projecció internacional i, presumiblement, el grau de satisfacció laboral d’aquests creatius és més gran. Segur que us ve més d’un nom al cap.

D’altra banda, els que “molt abastem i poc premem”, és a dir, els estudis de comunicació multidisciplinars, acostumem a tenir un major nombre d’encàrrecs, encara que pitjor retribuïts, som més locals però la nostra jornada és més variada i dinàmica, amb el que això comporta. Tots coneixem nombrosos artistes com mostra: músics que se centren exclusivament en un instrument i estil, i altres que toquen diversos; escriptors fidels al seu univers i d’altres que flirtegen amb diferents registres i gèneres.

Cada postura és lícita i lloable, sempre que es sigui conscient de l’elecció i es prengui en coherència amb la personalitat i aspiracions de cadascú.

En el nostre terreny, en el millor dels casos, al dissenyador especialitzat només se’l contracta quan realment se’l necessita o, com lamentablement passa, per què ell o la seva obra és tendència. Als altres dissenyadors, aquests del “munt”, el nostre treball no ens defineix com a tal i les nostres obres no transcendiran més enllà de client i encàrrec. Amb sort, des del mateix gremi, obtindrem copets a l’esquena dels companys o alguns breus minuts de glòria quan ens premiïn en un festival.

“Perquè l’autèntic, allò veritablement genuí, arriba quan la disciplina et tria a tu i no tu a ella, quan t’escoltes, et permets parar i baixar el soroll extern, sintonitzant la teva pròpia freqüència”

Potser per satisfer el nostre ego, és a dir, el nostre desig de ser especials per a la gran majoria o, per a alguns egòlatres, directament ser “els millors”, de manera conscient o inconscient, prenem el camí de ser més artistes que dissenyadors i escollim el millor escenari per poder satisfer aquesta elecció: especialitzar-nos. “Vaig a ser un retolista inimitable”, “Crearé animacions úniques”, “Els meus cartells seran inconfusibles”, etc.

La nostra filosofia com a agència de comunicació

La nostra filosofia d’estudi és curiosa i inquieta, així que defuig del que unidimensional, i prefereix el volum, per la seva dimensió clau: la profunditat. No obstant això, respectem i admirem a molts autors que, tot i no saber fer una truita o clavar un clau, resplendeixen en la seva particular medi, donant a llum resultats brillants.

Val remarcar, però, que no cal especialitzar-se per tenir un segell propi o aconseguir a ser això que els crítics anomenen “autor”. Això és important recordar-ho. Hi ha molts estudis de comunicació –diversos d’ells els coneixem de primera mà– que, independentment del suport en què treballin, “respiren” un determinat estil i les seves peces els són fàcilment atribuïbles, fins i tot per al públic menys atent.

“Tot i que el dissenyador no és cap artista, sí hauria de ser un artesà, oferint solucions úniques i valuoses per a cada projecte”

Arribats a aquest punt, us confessem que, encara que des del títol de l’article hem al·ludit a una dicotomia i posteriorment hem desenvolupat aquesta dualitat, no hi ha dilema algun des de la perspectiva de la realització personal. Tant si som uns dissenyadors freelance, com si formem equip en una plantilla que treballa per a diferents mitjans i suports, com si som uns versats grafistes amb unes habilitats específiques, l’èxit professional anirà directament vinculat a la teva satisfacció individual mentre treballis. O, dit d’una altra manera, com més bé t’ho passis en el que fas i més selectiu siguis amb els teus col·laboradors i clients, tot fluirà molt millor. Tot i que el dissenyador no és cap artista, sí hauria de ser un artesà, oferint solucions úniques i valuoses per a cada projecte. En resum, la teva actitud serà determinant per sentir-te feliç i brindar el millor de tu.

I aquí un consell pràctic per aconseguir-ho: agafar tots els encàrrecs no és un bon negoci. I dir sí a tot, una pràctica nefasta. El “no”, tot i que temut, és indispensable per al progrés.

Coneixem de prop agències que per la pressió de pagar els salaris dels seus treballadors en plantilla i remunerar els proveïdors, es veien immersos en dinàmiques de treball poc higièniques. Tots els dissenyadors tenim clients complicats i, la immensa majoria, projectes alimentaris que suporten les nostres respectives estructures, però que, sota cap pretext, aquests acabin convertint-se en la principal font d’ingressos i la tònica de l’empresa. A mig termini és una pràctica totalment insostenible: els treballadors es cremaran i l’espiral, com un embornal, t’engolirà a tu, a la tripulació i a tota la flota.

Abans d’arribar a aquesta latitud, millor divisa altres horitzons i agafa fort el timó encara que no tinguis la certesa i confiança d’una línia recta dibuixada en el teu cartografia. I quan arribis a Ítaca, recorda d’enviar-nos una postal.